Trobada gegantera a Vinyols

La colla gegantera de Vinyols feia temps que volia organitzar una trobada. Finalment es van decidir a fer-ho el dia 5 d'octubre i, com no podia ser d'altre manera, van convidar el Peret i la Mandinga, els seus padrins.

Nosaltres encantats de la vida d'anar a fer-los una visita, així que el dia assenyalat vam carregar els cotxes i ens vam desplaçar cap a Vinyols.

Tan bon punt vam aparcar ja ens va rebre el cap de colla de Vinyols indicant-nos on podíem deixar els cotxes i on era l'esmorzar popular. Va ser un esmorzar de poble, dels que ens agraden a nosaltres. Pa torrat, embotit, fruits secs i vi per beure. Allí  mateix ja ens van recordar que el nostre nom era "Grup de Colònies Montbrió Vinyols". Vam riure una estona i després ens vam dirigir a l'esplanada on havíem aparcat.

Vam descarregar els gegants i els vam muntar, tot seguit, ens vam dirigir al passeig on havia de ser la plantada que era just al costat de l'esplanada on havíem aparcat i, per sorpresa nostra, no érem els últims a arribar...!!!

Quan hi vam ser tots va començar el cercavila. Vam fer un "tomb de ravals" a Vinyols. Vam passar pels carrers mes importants del poble i tot molt alegre i festiu com sempre son aquest tipus d'actes. Els bars del poble tenien preparat un petit refrigeri pels balladors que consistia en uns porrons plens de xampú i... alguna cosa mes :)

La ballada final va ser a la plaça de l'església i quan vam haver ballat tots ens van donar el record mes estrany i original que mai ens han donat a una trobada gegantera. Ens van donar un presseguer. Quan tothom va tenir el record vam "plegar veles" i vam tornar a Montbrió.

Des del grup de colònies estem molt contents del tracte rebut i esperem repetir en les pròximes edicions ja que ens ho vam gaudir molt.

El presseguer està plantat al tros d'un membre del grup. Quan faci els primers préssecs ja us convidarem.

Si vols veure algunes de les fotos que vam fer aquell dia clica aquí.

El Grup de Colònies a la Via Catalana

Aquest passat onze de setembre es va produir un fet espectacular i mai vist a Catalunya. En motiu de la diada l'Assemblea Nacional Catalana amb molt d'esforç i coordinació va organitzar la Via Catalana per la Independència. Pels que no sabeu de què es tracta això de la Via Catalana us ho explicaré molt simplement. Es tractava de fer una cadena humana que travessés tot Catalunya, i ja us avanço que va ser tot un èxit.

A Montbrió vam tenir la sort que la cadena hi passava pel bell mig i, també, vam tenir molta sort que l'ANC Montbrió ja feia mesos que estava constituïda i que hi treballaven perquè tot sortís a la perfecció. Des del Grup de Colònies quan ens vam assabentar que s'estava organitzant aquest esdeveniment per tot Catalunya no vam dubtar ni un instant. Hi volíem participar si o si. Vam comentar als membres de l'ANC Montbrió si hi podríem assistir com a grup i portar el Peret i la Mandinga. Ràpidament ells ens van contestar que si i, a més, ens van posar a un lloc preferent de la cadena. També ens van convidar a assistir als actes previs a la cadena, ja que el dia onze Montbrió s'ompliria de gent d'altres pobles que venia a omplir els trams de Montbrió.

Així doncs el dia onze vam muntar el Peret i la Mandinga i ens vam dirigir a la plaça de la vila. Quan vam arribar la plaça era plena de gent, molta gent, molta més gent de la que ens haguéssim pogut esperar mai. I tothom estava feliç. Miressis on miressis tothom somreia i feia cara de felicitat. Jo no sé perquè la gent era feliç... Però us puc dir perquè ho era jo. Jo era feliç perquè sentia que estava fent història. Sentia la gent riure i parlar tothom molt emocionat amb el que passaria aquella tarda. Sentia que la gent era feliç, i se m'encomanava. Sentia que tots els que érem a aquella plaça anàvem a una. I m'envaïa un sentiment de "junts podrem" espectacular.

A la plaça durant el matí s'hi van fer diversos actes, la Colla Sardanista del Lluert va fer una ballada, els timbalers Cop de Cap també van fer una aplaudida actuació i tot seguit ens va tocar el torn a nosaltres. Vam fer una ballada de gegants conjunta a la plaça on van assistir tots els gegants del poble (10) i també els gegants que havien vingut expressament d'altres indrets per participar a la cadena.

Havent dinat vam quedar a les quatre per portar els gegants a la Via Catalana. A nosaltres ens havien assignat el tram 181, el tram central de Montbrió. Ens vam dirigir al nostre tram i ens vam col·locar en posició a esperar les 17:14 que era l'hora en que s'havia de produir la cadena. Al cap de poc ens van acompanyar la Colla gegantera del Barri de la Closa i els Consellers de l'Avern amb els seus gegants. Des del Grup de Colònies lamentem molt no haver estat totes les colles de gegants de Montbrió ja que hagués estat una bonica estampa. Van faltar la Colla Gegantera de Sant Antoni i la Colla del carrer d'Avall.

Un cop va ser l'hora de fer la cadena ens vam donar tots les mans i vam tenir el plaer i l'orgull de participar a la cadena humana per la independència. Ens vam estar mes o menys mitja hora agafats formant la llarga cadena i quan es va desfer vam agafar el Peret i la Mandinga i ens en vam tornar cap al poble.

Aquell vespre tots vam encendre la televisió i vam poder contemplar la magnitud del que havíem fet. Nosaltres només havíem estat un petit gra de sorra a la llarga cadena però estàvem molt orgullosos d'haver estat allí quan el nostre petit país ens necessitava.

Vam fer diverses fotografies de l'acte però del que ens sentim més orgullosos es d'haver gravat amb vídeo gran part dels moments que ens van succeir aquella jornada. Utilitzant tots aquests talls de vídeo vam fer un muntatge de l'experiència viscuda durant la via catalana que podeu veure a continuació.

A reveure Laia...

Ja feia temps que ho avisava, anava fent passets endarrere, anava tirant indirectes, i.... ahir es van complir les "amenaces".

Els sopar de comiat era per la Laia. Ha format part del grup durant molts anys, fins i tot ha sigut la directora en algunes de les últimes colònies. Bona monitora, bona companya, severa quan calia però també alegre i divertida. Molt estimada pels nens i, també, pels monitors.

Els finals no agraden a ningú, però res es per sempre.... diuen. Ahir et vas acomiadar de tots nosaltres amb un bon sopar. Com calia. Avisant i acomiadan-te com cal. Que és el normal després de formar part d'això durant anys.

Et trobarem molt a faltar ja que deixes un buit molt gran al grup, tan gran que dubto que es torni a omplir.... Et desitgem tota la sort del món en el futur i esperem que la vida et somrigui :)

Colònies 2013 - Diumenge 11 (dia de pares)

L'últim diumenge de colònies.... Potser el pitjor dia de tots, el dia en que ens havíem de separar i anar cap a les nostres cases. Teniem ganes de veure la família, es clar, però no teniem cap mena de ganes de separar-nos d'aquells que durant nou dies ho havien compartit tot amb nosaltres....

El dia va començar amb alegria però amb aquell regust amarg que tenen els comiats. Ens vam aixecar una mica més tard de l'habitual ja que, la nit anterior, el ball havia sigut esgotador. Vam esmorzar i un cop tips vam sortir fora on vam trobar el Professor Garrabós acompanyat de tots els seus alumnes, l'Àurea, l'Ian, el Mike, la Mamba Negra i la Rita. Ens van dir que estaven molt agraïts per tot el que havíem fet. També ens van dir que ja havia passat massa temps des que havien marxat de la seva època i que ja era hora de tornar. Així doncs, ens vam acomiadar dels nostres companys d'aventures i vam veure com el Professor programava la màquina del temps per última vegada i tots ells desapareixien davant dels nostres ulls.

Quan van haver marxat eren gairebé les dotze, l'hora a la que els pares havien d'arribar. Quan ens en vam adonar, molts d'ells ja s'esperaven a la carretera que donava a la porta principal de la casa. Llavors, quan van ser les dotze en punt els vam deixar entrar a retrobar-se amb els seus fills i filles. Aquelles abraçades i aquells petons... Feia una eternitat que no els veieu... i es notava. Les cares dels nens i nenes també ho deien tot. No s'havien enllorat però ara que els seus pares estaven aquí les coses canviaven. En el precís instant en que els nens i nenes es retroben amb els seus pares les coses canvien moltíssim i nosaltres com a monitors som els que més ho notem. Passem de ser l'amic, el confident, el que els soluciona els problemes, el que els consola,.... a ser, en el millor dels casos, un conegut. Aquest canvi tan brusc dels nens i nenes cap a tu es molt dur per nosaltres. Els primers anys de monitor t'afecta més però a mesura que vas passant colònies t'adones que no hi pots fer res, cada any es així i sempre ho serà. Els pares són els pares.

Me n'he anat una mica per les rames, ho sé, però m'ha agradat poder-vos explicar una mica com ens sentim els monitors el dia de pares.

Retornant on érem, els pares just havien arribat i s'havien trobat amb els seus fills i filles. Llavors, com es lògic, els nens i nenes els van ensenyar on van dormir tota la setmana, també els van ensenyar els racons de la casa, on havia passat tal cosa, els jardins, el camp de futbol, el lloc on havien construït la seva cabana el divendres, la piscina i en definitiva on havien estat passant els últims nou dies de la seva vida. Després qui va voler es va anar a banyar a la piscina i sobre les dues els pares van marxar a dinar. I nosaltres també hi vam anar. Aquell era l'última vegada que dinàvem plegats, el dinar de comiat.

Un cop vam haver dinat van tornar els pares, vam fer unes danses conjuntes (si, també vam ballar el pollet piu) i finalment va arribar l'hora dels adéus. Vam construir una rotllana fantàstica al mig del pati de la casa  formada per tots els monitors, nens, nenes, pares i mares. Dins d'aquesta gran rotllana el grup de les grans van formar una altre rotllana molt més petita i intima per acomiadar-se com cal, ja que per elles era el seu últim any de colònies. Un cop acabada la cançó van començar les abraçades, els plors, els petons i el lent però constant degoteig de famílies que marxaven cap a les seves cases.

Quan els últims van haver marxat la casa va caure en un silenci estrany, era realment sorprenent però durant aquells nou dies en cap moment hi havia hagut el silenci que regnava en aquell moment. Recordo que estàvem tots asseguts al porxo, en silenci, cadascú pensant en les seves coses. Sabíem que no ens hi podíem estar massa estona ja que s'havia d'empaquetar tot, carregar-ho a la furgoneta i tornar a Montbrió però allí estàvem, com absorts pel buit que havia quedat a la casa.

De sobte algú es va despertar i tots el vam seguir. Va començar el tràfic de gent, caixes, maletes i material. La furgoneta s'anava omplint fins que sense adonar-nos-en ja va estar tot carregat. Llavors vam anar a fer l'últim bany a la piscina i quan en vam tenir prou vam marxar direcció Montbrió.

Quan va estar tot descarregat ens vam anar a dutxar i vam anar a fer el sopar de final de colònies. Un cop sopats ens en vam anar tots cap a les nostres cases i.... aquella nit si! Dormiríem tota la son atrassada (que era molta) als nostres llits.

En aquell moment hagués estat inútil escriure quatre ratlles de com havien anat les colònies ja que tot era molt recent i era impossible ser objectiu. Però ara es diferent, ara ja ha passat mig mes des que vaig tornar i he tingut molt de temps per pensar en com es va desenvolupar tota la setmana, el tema, els nens i nenes, els canvis en la planificació introduïts enguany, els monitors de sempre, els monitors nous d'enguany,.....

El tema es un dels més treballats dels últims anys. Ens vam estar moltes reunions només parlant, fent pluja d'idees i debatent cada detall de la història perquè fos el més creïble possible. I crec sincerament que la història ha sigut una de les millors dels últims anys.

El grup de colònies sempre ha sigut molt clàssic per segons què, per tant, els canvis en la planificació que s'han introduït enguany han sigut molt innovadors, encara que no els hagueu notat gaire. Un canvi va ser que vam disfressar el foc de camp com a concurs de talents i el vam traslladar de dissabte a dilluns i vam passar el ball de divendres a dissabte. Això, que sembla una cosa trivial, ha portat anys de debats interns i discussions sense fi quan sortia el tema a les reunions.

Els monitors que fa anys que pugen, com sempre, van estirar del carro com ningú. Els més "novatos" van jugar més amb la canalla, van veure què passa realment quan estàs de colònies, la van cagar en coses i van encertar en d'altres, van viure l'experiència de les colònies des de l'angle oposat i, en definitiva, van seguir formant-se per esdevenir uns bons monitors ja que ells són el futur del grup.

Segur que em deixo una quantitat de coses per comentar descomunal però, ara per ara, això es tot el que em ve al cap....

Tenint en compte el tema, el treball previ, el treball els nou dies de colònies, el bon rotllo, els nens i nenes fantàstics que venen a aquestes colònies, la casa, l'entorn, el bé que m'ho he passat,.... Valorant-ho tot en general m'atreviria a dir que han estat unes de les millors colònies, sinó les millors, a les que he tingut el plaer d'assistir.

Gràcies a tots, companys, pares, mares, nens i nenes.

Colònies 2013 - Dissabte 10

El dissabte el Professor ens va dir que ja només li quedava una alumne per trobar. Es deia Rita i a les notes de la màquina hi posava que havia anat a parar a la Venècia del segle XVIII. Llavors vam utilitzar la màquina del temps per viatjar just a aquella època.

Quan vam sortir fora ens vam trobar directament amb la Rita que anava acompanyada de dos personatges que portaven una màscara que els hi cobria la cara. La Rita ens va explicar que feia dies que s'havia trobat a aquests dos, i que quan se'ls va trobar li havien proposat que els acompanyes per celebrar la festivitat del carnaval. Llavors de sobte va aparèixer un noble que ens va explicar que el carnaval era una festa on, gràcies a les màscares, els nobles i els plebeus es podien barrejar i celebrar una festa d'iguals a iguals. Llavors el noble ens va convidar a tots a assistir-hi, però ens va dir que sense mascara no ens hi deixarien entrar.

Ja érem dissabte i era el penúltim dia que passaríem a les Piles :( , per tant tocava fer motxilles. Alguns ho van tenir molt més fàcil que d'altres que tenien escampada la roba per tota l'habitació. Un cop vam tenir tots les motxilles fetes vam anar a fer-nos una màscara de guix per poder entrar al gran ball aquella nit. Hi va haver màscares de tota manera, algunes amb banyes, d'altres amb galtes i algunes altres amb nassos llargs i punxeguts. Però totes eren perfectes per entrar al gran ball.

Abans de dinar encara hi va haver temps d'anar a relaxar-nos una estona a la piscina i després de dinar encara ens vam relaxar més amb el típic descans.

Després de dinar i abans d'anar a posar-nos guapos i guapes pel sopar de gala i el ball vam fer equips i vam jugar el típic partit de futbol monitors contra nens. El resultat final, segons informacions que em van arribar de sotamà, va ser de 1000 a 999 enduent-se la victòria els monitors.

Un cop jugat aquest èpic partit de futbol ens vam anar a dutxar i a engalanar pel ball de la nit. Tots els nens i monitors estaven guapissims i de ben segur que seriem l'atracció de tothom.

Quan ja havíem sopat ens vam dirigir a la zona on havia de ser el ball. I quin ball!!!!! Va sonar de tot, cançons que s'havien de ballar aferrats, rock, valsos, cançons que s'havien de ballar en grup, el pollet piu, el ball del fanalet i en general tot el que es podia esperar d'un gran ball de gala.

Quan es va fer tard i el ball es va acabar vam haver d'anar a dormir sabent que aquella seria la nostra ultima nit a la casa però amb una perfecta sensació d'haver acabat les colònies "por todo lo alto".

Colònies 2013 - Divendres 9

Aquell divendres pintava bastant bé. Com ja era habitual havíem viatjat de nit i, després d'esmorzar i felicitar a la Clara, ja que era el seu aniversari, el Professor ens va dir que ens trobàvem al 12 d'octubre de l'any 1492. Just quan Cristòfol Colom trepitjava per primera vegada el continent Americà.

Quan vam sortir de la casa ens vam trobar amb Cristòfol Colom parlant amb els natius americans. La tribu dels Hunga-hunga havien capturat la Mamba Negra una altra alumne perduda del Professor. L'acusaven d'haver robat un dels medallons sagrats del temps, concretament el de la pluja. I sense aquest medalló no plouria mai més.

Aquell dia ens vam barrejar tots i sense tenir en compte l'edat ens vam dividir en quatre grups. Que representaven les quatre tribus del territori. Al matí vam fer una roda de jocs d'aigua per honrar el déu de la pluja i vam acabar fent una guerra d'aigua on hi va haver un empat general.

Un cop dinats, cada tribu va haver de construir un tipi on passar la nit i refugiar-se de l'ira del déu que sense el medalló estava enfurismat. Per fer-ho cada tribu va haver de buscar el seu material per tots els jardins. Vam haver de buscar canyes per fer de bigues, cordes, cinta adhesiva, bosses de brossa per fer les parets i finalment la pista que ens deia exactament on havíem de construir el tipi.

Un cop vam tenir tot el material cada tribu es va posar a construir el seu tipi. Val a dir que aquí se'ns en va anar una mica de les mans. Les quatre tribus, la rosa, la groga, la carbassa i la blanca van fer una molt bona feina i cada tribu va donar el millor d'ella mateixa. I els tipis resultants ho demostraven. Eren sòlids, decorats i tots quatre eren realment espectaculars.

Quan vam haver sopat, les tribus, que ja tenien una part del medalló cadascuna van pensar: Perquè no puc tenir el medalló per la meva tribu només?? Ja que en tinc una part doncs puc anar a robar les parts que em falten a les altres tribus i completar el medalló. D'aquesta manera les quatre tribus es van declarar la guerra entre elles perquè totes volien el medalló per elles mateixes. D'aquesta manera va començar el joc de nit on cada tribu havia de defensar la seva part de medalló i alhora anar a robar les parts que els faltaven de les altres tribus.

Avui encara estaríem jugant si al final les tribus no s'aguessin adonat que d'aquesta manera no arribaríem enlloc. Al final les quatre tribus es van unir i van poder completar el medalló, aplacar el déu de la pluja i convèncer a la tribu Hunga-hunga que la Mamba Negra no havia robat res.

Amb la Mamba fora de perill i l'estabilitat del territori restaurada vam anar a dormir preparats per anar a rescatar l'últim alumne del Professor l'endemà.

Colònies 2013 - Dijous 8

Aquell dia ens vam aixecar amb una energia increïble, teniem moltíssimes ganes d'anar a rescatar en Mike d'aquelles horribles masmorres.

Quan vam haver esmorzat van tornar a trobar-nos en Robin Hood i els seus amics, i quan estàvem parlant tranquilament va aparèixer l'amo del castell, el Bruixot Maligne. Ens va dir que ens havia vist la nit anterior intentant assaltar el seu castell inexpugnable i que ens donaria una oportunitat de rescatar en Mike. Ens va citar aquella mateixa nit a les masmorres del seu castell i si aconseguíem sobreviure-hi ens deixaria marxar lliurement amb en Mike. Però ens va advertir que aquella seria una tasca molt perillosa i que els que no sortissin segurament no els tornaríem a veure mai mes. I després de dir-nos això se'n va anar volant amb la seva escombra.

En Robin Hood ens va aconsellar que aquell dia el dediquéssim a entrenar-nos ja que aquelles masmorres eren plenes de trampes, monstres, experiments, túnels, passadissos secrets i, en general, eren les mes perilloses del país.

Vam passar el matí i la tarda jugant a uns jocs per grups que ens van servir per entrenar-nos. Al matí jocs de punteria com ara tir amb arc, punteria amb llances i d'altres. I a la tarda jocs de força, per exemple curses de carros o lluita amb llances entre d'altres.

Un cop entrenats i sopats per grups vam fer camí pels voltants de la casa fins que ens vam trobar amb el Bruixot que ens va donar la benvinguda als seus jardins i ens va advertir que aquell era el punt de no retorn. Si seguíem endavant hauriem d'arribar fins al final. Com que estàvem molt entrenats vam seguir endavant i pels jardins ens vam trobar amb el xai diabòlic, després vam continuar i vam coincidir amb la bruixa del castell que ens va donar una poció feta de sopa de cal per contrarestar els efectes del Bruixot. Un cop vam haver begut la poció, llavors si vam deixar enrere els jardins i vam entrar a les masmorres. Dins hi havia els misteris mes esgarrifosos i les criatures mes llefiscoses que us podeu imaginar. Però entre tots vam aconseguir arribar al final i rescatar en Mike de les urpes del Bruixot.