Colònies 2013 - Diumenge 11 (dia de pares)

L'últim diumenge de colònies.... Potser el pitjor dia de tots, el dia en que ens havíem de separar i anar cap a les nostres cases. Teniem ganes de veure la família, es clar, però no teniem cap mena de ganes de separar-nos d'aquells que durant nou dies ho havien compartit tot amb nosaltres....

El dia va començar amb alegria però amb aquell regust amarg que tenen els comiats. Ens vam aixecar una mica més tard de l'habitual ja que, la nit anterior, el ball havia sigut esgotador. Vam esmorzar i un cop tips vam sortir fora on vam trobar el Professor Garrabós acompanyat de tots els seus alumnes, l'Àurea, l'Ian, el Mike, la Mamba Negra i la Rita. Ens van dir que estaven molt agraïts per tot el que havíem fet. També ens van dir que ja havia passat massa temps des que havien marxat de la seva època i que ja era hora de tornar. Així doncs, ens vam acomiadar dels nostres companys d'aventures i vam veure com el Professor programava la màquina del temps per última vegada i tots ells desapareixien davant dels nostres ulls.

Quan van haver marxat eren gairebé les dotze, l'hora a la que els pares havien d'arribar. Quan ens en vam adonar, molts d'ells ja s'esperaven a la carretera que donava a la porta principal de la casa. Llavors, quan van ser les dotze en punt els vam deixar entrar a retrobar-se amb els seus fills i filles. Aquelles abraçades i aquells petons... Feia una eternitat que no els veieu... i es notava. Les cares dels nens i nenes també ho deien tot. No s'havien enllorat però ara que els seus pares estaven aquí les coses canviaven. En el precís instant en que els nens i nenes es retroben amb els seus pares les coses canvien moltíssim i nosaltres com a monitors som els que més ho notem. Passem de ser l'amic, el confident, el que els soluciona els problemes, el que els consola,.... a ser, en el millor dels casos, un conegut. Aquest canvi tan brusc dels nens i nenes cap a tu es molt dur per nosaltres. Els primers anys de monitor t'afecta més però a mesura que vas passant colònies t'adones que no hi pots fer res, cada any es així i sempre ho serà. Els pares són els pares.

Me n'he anat una mica per les rames, ho sé, però m'ha agradat poder-vos explicar una mica com ens sentim els monitors el dia de pares.

Retornant on érem, els pares just havien arribat i s'havien trobat amb els seus fills i filles. Llavors, com es lògic, els nens i nenes els van ensenyar on van dormir tota la setmana, també els van ensenyar els racons de la casa, on havia passat tal cosa, els jardins, el camp de futbol, el lloc on havien construït la seva cabana el divendres, la piscina i en definitiva on havien estat passant els últims nou dies de la seva vida. Després qui va voler es va anar a banyar a la piscina i sobre les dues els pares van marxar a dinar. I nosaltres també hi vam anar. Aquell era l'última vegada que dinàvem plegats, el dinar de comiat.

Un cop vam haver dinat van tornar els pares, vam fer unes danses conjuntes (si, també vam ballar el pollet piu) i finalment va arribar l'hora dels adéus. Vam construir una rotllana fantàstica al mig del pati de la casa  formada per tots els monitors, nens, nenes, pares i mares. Dins d'aquesta gran rotllana el grup de les grans van formar una altre rotllana molt més petita i intima per acomiadar-se com cal, ja que per elles era el seu últim any de colònies. Un cop acabada la cançó van començar les abraçades, els plors, els petons i el lent però constant degoteig de famílies que marxaven cap a les seves cases.

Quan els últims van haver marxat la casa va caure en un silenci estrany, era realment sorprenent però durant aquells nou dies en cap moment hi havia hagut el silenci que regnava en aquell moment. Recordo que estàvem tots asseguts al porxo, en silenci, cadascú pensant en les seves coses. Sabíem que no ens hi podíem estar massa estona ja que s'havia d'empaquetar tot, carregar-ho a la furgoneta i tornar a Montbrió però allí estàvem, com absorts pel buit que havia quedat a la casa.

De sobte algú es va despertar i tots el vam seguir. Va començar el tràfic de gent, caixes, maletes i material. La furgoneta s'anava omplint fins que sense adonar-nos-en ja va estar tot carregat. Llavors vam anar a fer l'últim bany a la piscina i quan en vam tenir prou vam marxar direcció Montbrió.

Quan va estar tot descarregat ens vam anar a dutxar i vam anar a fer el sopar de final de colònies. Un cop sopats ens en vam anar tots cap a les nostres cases i.... aquella nit si! Dormiríem tota la son atrassada (que era molta) als nostres llits.

En aquell moment hagués estat inútil escriure quatre ratlles de com havien anat les colònies ja que tot era molt recent i era impossible ser objectiu. Però ara es diferent, ara ja ha passat mig mes des que vaig tornar i he tingut molt de temps per pensar en com es va desenvolupar tota la setmana, el tema, els nens i nenes, els canvis en la planificació introduïts enguany, els monitors de sempre, els monitors nous d'enguany,.....

El tema es un dels més treballats dels últims anys. Ens vam estar moltes reunions només parlant, fent pluja d'idees i debatent cada detall de la història perquè fos el més creïble possible. I crec sincerament que la història ha sigut una de les millors dels últims anys.

El grup de colònies sempre ha sigut molt clàssic per segons què, per tant, els canvis en la planificació que s'han introduït enguany han sigut molt innovadors, encara que no els hagueu notat gaire. Un canvi va ser que vam disfressar el foc de camp com a concurs de talents i el vam traslladar de dissabte a dilluns i vam passar el ball de divendres a dissabte. Això, que sembla una cosa trivial, ha portat anys de debats interns i discussions sense fi quan sortia el tema a les reunions.

Els monitors que fa anys que pugen, com sempre, van estirar del carro com ningú. Els més "novatos" van jugar més amb la canalla, van veure què passa realment quan estàs de colònies, la van cagar en coses i van encertar en d'altres, van viure l'experiència de les colònies des de l'angle oposat i, en definitiva, van seguir formant-se per esdevenir uns bons monitors ja que ells són el futur del grup.

Segur que em deixo una quantitat de coses per comentar descomunal però, ara per ara, això es tot el que em ve al cap....

Tenint en compte el tema, el treball previ, el treball els nou dies de colònies, el bon rotllo, els nens i nenes fantàstics que venen a aquestes colònies, la casa, l'entorn, el bé que m'ho he passat,.... Valorant-ho tot en general m'atreviria a dir que han estat unes de les millors colònies, sinó les millors, a les que he tingut el plaer d'assistir.

Gràcies a tots, companys, pares, mares, nens i nenes.